Crisis abierta. Suenan varios nombres. La poltrona del director se tambalea.
Després de la moguda nit de diumenge del passat 6 de novembre, la nit del 13 de novembre es presentava difícil. El Hall de l’hotel començava la nit amb Montse Cuberes als controls tècnics, Emili Dragone i l’estimat Director.
Les conseqüències del programa anterior es deixaven notar ja des de l’inici. Dragone començava demanant disculpes, el Chino no hi era, sancionat amb un programa de suspensió per la LPBR (Lliga de Programes de Blues Radiofònics), i al Director se li notava el to de veu seriós d’aquell qui se sap en la picota, en la corda fluixa. Aquell to de veu típic de l’entrenador que la setmana anterior ha estat confirmat en el seu càrrec.
Els problemes a l’Hotel són evidents. I com la llei de Murphy adverteix, quan una cosa pot anar malament, anirà pitjor.
Amb un inici voluntariós per part del mitjapunta ofensiu Dragone, que ens va oferir un tall del darrer disc de Tommy Castro “Soul Shaker”, “Let’s give a love a try”, que va enllaçar amb l’estrena a l’Hotel del també darrer àlbum de Robert Cray “Twenty”, amb el tall “I’m walking”, es va passar a una convinació “teva-meva, teva-meva” de llibre amb el Director, que va deixar palesa la seva indiscutible calitat acompanyant amb suavitat la escabrosa noticia sobre les investigacions que encara es duen a terme sobre la mort de Brian Jones. Unes inquietants informacions que varen ser il.lustrades amb el clàssic “Simpathy for the Devil” del Stones. Aquest tirar de clàssic va arrencar els primers xiulets a la grada, que va mostrar obertament el seu desacord amb la broma musical de baixa qualitat que va volguer escenificar un Director presionat per un ambient tens, quan va il.lustrar la notícia del desacord de Rod Stewart vers el consum de cocaína entre els joves amb la escolta del clàssic “First cut is the deepest” (el primer tall (de la coca) és el més profund).
Arribats a aquest punt, sembla que l’orgull dels altre hora considerats “galàctics del blues”, es va resentir i van jugar fort amb “Green Onions”, himne hipnótic dels veterans Broker T. & The MG’s, que tornava a ficar als betulencs al match.
En aquest punt, i portats pel calor d’un públic que veia una petita espurna de llum al final del camí, la “parella letal” va donar mostres de vida i va donar els millors minuts de la nit amb la posada en escena del nou llençament del veterà Buddy Guy “Bring ‘em in”, amb el tema “The price you gotta pay” (duet amb Keith Richards), que semblava que eixamplava el terreny de joc i que servía en safata l’audició del “Phonecall from Leavenworth” dels Café R&B, extret del seu àlbum en directe “Very live”.
Però en la represa del joc, l’esquema es va tornar a desdibuixar amb un instrumental de Van Wilks “Happy hour at asylum” del seu darrer treball “Running from ghosts” que el públic va rebre amb fredor. Fredor que es va tornar en tensió quan el director va recordar el pas d’Eric Sardinas per la sala Razzmatazz el passat 8 de novembre acompanyant Steve Vai. El director va apostar a la desesperada pel primer treball del, sempre polèmic dins de l’hotel, Sardinas, “Tret me Right”, amb el tema del mateix títol. La tensió es va tornar tant insuportable que després de cel.lebrar l’aniversari de la pelroja Bonnie Raitt, escoltant “She’s fine” acompanyada pel saxofonista A.C. Reed, el sempre racional i tranquil Emili Dragone va fugir de l’Hotel sense fer més declaracions. L’entorn de l’Hotel és dur de pair, i ja se senten veus que parlen de les males relacions del citat locutor amb el seu Director, les vaques sagrades, etc…
Ni tan sols es va dignar a escoltar a Stevie Wonder amb el seu nou treball “A time to Love” i el tema “Please don’t hurt my baby”.
Un director desencaixat va haver d’afrontar la recta final del programa en inferioritat numèrica. Tot i aixó, encara va ser a temps de tornar a recordar que aquest dissabte 19 a les 23h, al Harlem Jazz Club de Barcelona, la banda del sancionat Chino, Down Home, presentará el seu CD “Running out of time”. El director, amb les forces justes i alié al que li esperava encara, va recomenar l’escolta del tema de Down Home “You don’t have to go” versionant Jimmy Reed.
I es que el director no recordava que encara havia d’afrontar el pitjor. El pas per l’Hotel del representant del planter, Adhuc Becari. Aquell que sembla que juga sempre un altre partit, que la història no va amb ell, i que és un dels màxims responsables del deteriorament progressiu de la imatge del Director i de la seva pèrdua progressiva d’autoritat dins del Hall de l’Hotel. Una vegada més, va fer gala de la seva manca de solidaritat, només comparable a la seva manca de massa encefàlica i qualitat per escapolir-se de la pressió mediàtica.
El Director ja només va esperar que arribés el final del match, sense ànsia, sense rauxa i entregat a les escases oportunitats que li van oferir el grandissim Slim Harpo amb el seu elegant “Folsom Prision Blues”, que va arribar massa tard, i l’estocada final que va suposar el patètic recurs fàcil del clàssic “Stairway to Heaven” de Led Zeppelín amb motiu de la concessió del Premi Polar de la Reial Academia Sueca (o suècia) de la Música.
Amb aquesta apoteosi hippy que potser tractava de recordar els anys (molt llunyans ja) de llarga melena del Director, aquest es va acomiadar potser pensant on es menjarà els torrons aquest nadal.
El Gavinet de Crisi darrerament no surt de la sala de juntes.
Veurem què passa el diumenge. El Director camina per la fulla de la navalla.
Igor.
Les conseqüències del programa anterior es deixaven notar ja des de l’inici. Dragone començava demanant disculpes, el Chino no hi era, sancionat amb un programa de suspensió per la LPBR (Lliga de Programes de Blues Radiofònics), i al Director se li notava el to de veu seriós d’aquell qui se sap en la picota, en la corda fluixa. Aquell to de veu típic de l’entrenador que la setmana anterior ha estat confirmat en el seu càrrec.
Els problemes a l’Hotel són evidents. I com la llei de Murphy adverteix, quan una cosa pot anar malament, anirà pitjor.
Amb un inici voluntariós per part del mitjapunta ofensiu Dragone, que ens va oferir un tall del darrer disc de Tommy Castro “Soul Shaker”, “Let’s give a love a try”, que va enllaçar amb l’estrena a l’Hotel del també darrer àlbum de Robert Cray “Twenty”, amb el tall “I’m walking”, es va passar a una convinació “teva-meva, teva-meva” de llibre amb el Director, que va deixar palesa la seva indiscutible calitat acompanyant amb suavitat la escabrosa noticia sobre les investigacions que encara es duen a terme sobre la mort de Brian Jones. Unes inquietants informacions que varen ser il.lustrades amb el clàssic “Simpathy for the Devil” del Stones. Aquest tirar de clàssic va arrencar els primers xiulets a la grada, que va mostrar obertament el seu desacord amb la broma musical de baixa qualitat que va volguer escenificar un Director presionat per un ambient tens, quan va il.lustrar la notícia del desacord de Rod Stewart vers el consum de cocaína entre els joves amb la escolta del clàssic “First cut is the deepest” (el primer tall (de la coca) és el més profund).
Arribats a aquest punt, sembla que l’orgull dels altre hora considerats “galàctics del blues”, es va resentir i van jugar fort amb “Green Onions”, himne hipnótic dels veterans Broker T. & The MG’s, que tornava a ficar als betulencs al match.
En aquest punt, i portats pel calor d’un públic que veia una petita espurna de llum al final del camí, la “parella letal” va donar mostres de vida i va donar els millors minuts de la nit amb la posada en escena del nou llençament del veterà Buddy Guy “Bring ‘em in”, amb el tema “The price you gotta pay” (duet amb Keith Richards), que semblava que eixamplava el terreny de joc i que servía en safata l’audició del “Phonecall from Leavenworth” dels Café R&B, extret del seu àlbum en directe “Very live”.
Però en la represa del joc, l’esquema es va tornar a desdibuixar amb un instrumental de Van Wilks “Happy hour at asylum” del seu darrer treball “Running from ghosts” que el públic va rebre amb fredor. Fredor que es va tornar en tensió quan el director va recordar el pas d’Eric Sardinas per la sala Razzmatazz el passat 8 de novembre acompanyant Steve Vai. El director va apostar a la desesperada pel primer treball del, sempre polèmic dins de l’hotel, Sardinas, “Tret me Right”, amb el tema del mateix títol. La tensió es va tornar tant insuportable que després de cel.lebrar l’aniversari de la pelroja Bonnie Raitt, escoltant “She’s fine” acompanyada pel saxofonista A.C. Reed, el sempre racional i tranquil Emili Dragone va fugir de l’Hotel sense fer més declaracions. L’entorn de l’Hotel és dur de pair, i ja se senten veus que parlen de les males relacions del citat locutor amb el seu Director, les vaques sagrades, etc…
Ni tan sols es va dignar a escoltar a Stevie Wonder amb el seu nou treball “A time to Love” i el tema “Please don’t hurt my baby”.
Un director desencaixat va haver d’afrontar la recta final del programa en inferioritat numèrica. Tot i aixó, encara va ser a temps de tornar a recordar que aquest dissabte 19 a les 23h, al Harlem Jazz Club de Barcelona, la banda del sancionat Chino, Down Home, presentará el seu CD “Running out of time”. El director, amb les forces justes i alié al que li esperava encara, va recomenar l’escolta del tema de Down Home “You don’t have to go” versionant Jimmy Reed.
I es que el director no recordava que encara havia d’afrontar el pitjor. El pas per l’Hotel del representant del planter, Adhuc Becari. Aquell que sembla que juga sempre un altre partit, que la història no va amb ell, i que és un dels màxims responsables del deteriorament progressiu de la imatge del Director i de la seva pèrdua progressiva d’autoritat dins del Hall de l’Hotel. Una vegada més, va fer gala de la seva manca de solidaritat, només comparable a la seva manca de massa encefàlica i qualitat per escapolir-se de la pressió mediàtica.
El Director ja només va esperar que arribés el final del match, sense ànsia, sense rauxa i entregat a les escases oportunitats que li van oferir el grandissim Slim Harpo amb el seu elegant “Folsom Prision Blues”, que va arribar massa tard, i l’estocada final que va suposar el patètic recurs fàcil del clàssic “Stairway to Heaven” de Led Zeppelín amb motiu de la concessió del Premi Polar de la Reial Academia Sueca (o suècia) de la Música.
Amb aquesta apoteosi hippy que potser tractava de recordar els anys (molt llunyans ja) de llarga melena del Director, aquest es va acomiadar potser pensant on es menjarà els torrons aquest nadal.
El Gavinet de Crisi darrerament no surt de la sala de juntes.
Veurem què passa el diumenge. El Director camina per la fulla de la navalla.
Igor.
0 comentarios