“Pasión de Gavilanes es como el sida, no hace falta tenerlo para saber que es una mierda.”

Aquesta frase, pronunciada pel Chino al hall de l’hotel, pot definir l’esperit del programa del darrer diumenge 6 de novembre. Un programa, al final del qual, Dragone demanava disculpes a l’audiència enmig d’una orgía d’acudits fàcils, exabruptes, sortides de to, pixades fora de test i blues, bon blues i pinzellades de bon rock.

El programa va començar be. Amb el rock n’ roll de la jove banda de Philadelphia Silvertide, que des d’el seu únic àlbum fins al moment, “Show & Tell”, ens varen oferir un “quasi-himne” de l’Hotel Blues, “Ain’t Coming Home”. Acte seguit i tot il.lustrant la notícia segons la qual, la cadena de cafeteries Starbucks i el Rolling Stones han arribat a un acord per tal de publicar un disc de “rarities” de ses satàniques majestats, que obviament només es podrà adquirir a Starbucks, i de la notícia segons la qual, Keith Richards i els seus fills comparteixen marihuana, “Rough Justice”, tema que obre el celebrat “A bigger bang”, va arrassar el hall de l’hotel sense contemplacions.

L’estimat Robert Randolph i la Family Band, varen fer de pont des del rock cap al blues amb “The March”, del seu disc en directe “Live at the Wetlands”.

Arribats a aquest punt, els hostes reunits al hall de l’hotel, Dragone, Chino i el Director, varen entrar ja a les aigües pantanoses del blues que tant els hi agraden. El pot de les essències es va obrir amb la que potser va ser la darrera grabació del gran Clarence “Gatemouth” Brown. El vell bluesmen texà, que ens va deixar el darrer estiu, va grabar amb el combo “Los Super Seven”, el tema “See that my grave is kept clean”, dins l’àlbum “Hear it on the X”.

Després i per reflexionar sobre la notícia de la retirada dels escenaris europeus del rei, de B.B. King, va sonar “Tired of your jive”, inclosa en el darrer CD de King, “80”, i interpretat amb l’entranyable i pintoresc Billy Gibbons dels ZZ Top.

Arribats a aquest punt, el Director va llençar la brújula per la finestra i la cosa va començar a embogir. Es va recomenar el concert de Crossfire, banda de tribut a Stevie Ray Vaughan, inclós dins les jornades de “Blues & Boggie l’Hospitalet” organitzades per la Societat de Blues de Barcelona. Segons la programació de les jornades, i així ho va transmetre el Director, l’esmentat concert s’oferiría el proper dijous 18 d’octubre. Dragone va callar, i aixó no és normal. Alguna cosa passava. I la raó d’aquest silenci era que l’amic Chamisu va caure en l’error en el que l’estimada SBB havia comés.

El proper dia 18 no podia ser d’octubre, ja que som al Novembre. I si volien fer referència al passat, el 18 d’octubre va ser dimarts i no dijous.¿? Llavors, quan collons actua Crossfire? Dijous 17 de novembre? Divendres 18? Dimarts 17 d’octubre? Qui va matar Kennedy? Quants euros son 400 dragmas? La resposta, amics meus, és bufant en el vent.

Per tractar de aclarar conceptes, res millor que escoltar a l’autèntic Stevie Ray Vaughan, des del seu “Live in Tokio” amb el hit “Cold Shot”.

Com he dit abans, ja res va ser igual durant la resta de la nit. El Director no podía evitar riure per tot, (la medicació, segur), Dragone reclamava la tornada dels Soprano a la TV, i el Chino filosofava amb les relacions entre Pasión de Gavilanes i la Sida i la seva visió dels “suecios”. Quelcom realment incontrolable. Una bola de neu que es va anar fent gran i gran i gran …

Com a mínim, i dins el frenopàtic en que s’havia convertit el hall de l’hotel, es va continuar escoltant bon blues.

Down Home i el seu tema “Drivin’ my blues Away”, ens van recordar que el proper 19 de Novembre, estaràn presentant el seu disc “Running out of time” al Harlem Jazz Club de Barcelona a les 23h.

¡¡¡¡¡¡NO HI PODEU FALTAR!!!!!!!.

J.B. Lenoir va aportar el toc clàssic al programa amb “Alabama Blues” del disc del mateix títol i Cream varen dir la seva amb “Rollin’ & Tumblin’”, extret del nou àlbum “Royal Albert Hall ‘05”.

I per si la cosa no anava prou malament, en aquell moment va reapareixer la veu d’Adhuc Becari, amb una nova mostra de la seva mancança cognitiva, la seva trista aportació a l’ofici de periodista, la seva manca de sensibilitat vers als oients, la seva incompetència i potser, el més greu, la seva postura, de com si amb ell no hi vagin les coses. No li importa el més mínim que hi hagi reunions maratonianes per tal de decidir que es fa amb ell, ni que els hostes de l’hotel l’insultin, ni que reparteixi premis fraudulents, ni res. Res de res. Com si d’una fotografia de l’interior del seu crani es tractes. Res. Adhuc arriba, diu i desapareix. Res.

Corey Harris amb “5-0 blues” del seu disc doble en directe “Live at Starr Hill” va servir de pomada a la trompada moral que Adhuc significa diumenge rera diumenge.

I per finalitzar, “River Deep, Mountain High” d’Ike i Tina Turner va servir per celebrar l’aniversari d’Ike Turner, i “Crosstown Traffic” interpretada per Living Colour va fer de pastís per celebrar l’aniversari de Corey Glover, membre de la banda.

Per cert, el pastís que es va repartir a l’hotel, es rumoreja que tenía com a ingredient principal, l’herba que comparteix Keith Richards amb els seus fills.

Fins el proper diumenge.

Igor.