Armagedon. Cerillas. Golpes de efecto. Amenazas. Esto se viene abajo.

L’estimat i molt honorable Sr. Director m’ha encarregat que aquesta setmana sigui especialment explícit amb les explicacions de les seves inquietuts i pensaments vers els hostes de l’Hotel. L’altíssim està cansat d’aquest ambient de mofa i befa que regna a l’espai lúdic-termal i de vacances, ja que creu que, lluny d’aconseguir els objectius dels insurrectes, que no és altre que el d’assolir el control del negoci, ara que tot son guanys, beneficis, lucre, èxit internacional i reconeixement a nivell mundial; l’actitut d’aquests està fent perdre prestigi al negoci que el molt honorable ha aixecat amb l’esforç de les seves mans, el seu cervell privilegiat, la seva magnanimitat i el seu esperit conciliador i emprenedor. Perdonin, però les llàgrimes m’han fet caure l’ull de vidre.

Bé, ja l’he trobat. Segueixo.

La primera mesura sap que pot portar conseqüències, que pot ser titllada d’impopular, però segons les seves paraules, “me la sua”. És una mesura de xoc, contundent, dura i exemplar. Emili Dragone, darrerament conegut per l’Hotel com “el Gran Lebowsky de Laforja” ha estat separat de la disciplina del cos tècnic durant una setmana. Suspensión de empleo y sueldo durante siete dias siete.

Les accions respecte el comportament lamentable del Tio de América en aquest blog, estan siguent estudiades pel gavinet de crisi, el portanveu del qual ha declarat estar fins a l’alçada de la borsa escrotal de tanta reunió, al temps que ha pregat al Director que agafi el brau per les banyes i dongui un cop a la taula definitiu. Per tant s’ha d’entendre la sanció imposada a Emili Dragone com la primera d’una sèrie d’accions dures i contundents del nostre estimat Sr. Director, “el espinito”.

 

En quant al programa del darrer diumenge, haig de dir que va ser una nova demostració de la sapiència del trident format pel Chino, el polèmic Dragone i El Gran Director.

Amb un inici potent i plé de swing Chris Cain va fer tremolar els fonaments de l’Hotel Blues  amb un deliciós “Hey Sweet Baby” extret del recopilatori del 25è aniversari del segell Blind Pig Records. Melvin Taylor, acompanyat a l’harmònica pel peculiar Sugar Blue, va continuar mantenint alt el volum amb “It’s later than you think” del seu disc “Bang that Bell”. El tercer va entrar per tota l’esquadra amb l’energía típica de Little Ed & The Blues Imperials i el seu “My mind is Gone” extret del seu album “Heads Up”, que va provocar en el cos d’Emili Dragone una reacció extranya, manifestada en una espècie de ball tribal, que sembla que va  ser la gota que va fer bessar el got de l’infinita paciència del Director i va acabar de sentenciar a l’insurrecte.

Per si no estava clara la dramàtica situació del citat hoste de l’Hotel, aquest va asumir el risc de recomenar l’escolta d’un tema del grandíssim  harmonicista francés J.J. Milteau. Tot hagués estat més fàcil, de no haber estat perque el tema en questió va deixar fred a la resta de l’equip ja que es tractava d’un tema amb poc blues i amb molt de Stevie Wonder vingut a menys, rematat per una senyora que cantava com si fos a la banyera fregant-se amb plaer les seves parts més amagades.

El bluesmen venerat pel Director, Luther Johnson, va hipnotitzar a tots els allà presents amb el ritme misterios del seu “Ace’s Blues”, de l’àlbum “On The Road Again”.

Dragone va complir la seva promesa de la setmana anterior i va aportar el toc rock/soul amb que Popa Chubby versiona al gran Otis Redding, amb el clàssic “(Sittin’ on) The Dock of the Bay” extret del seu disc en viu “Live at FIP”.

Jimmy Johnson va obrir el capítol de l’elegància feta blues amb “I’ve got the same old Blues”, del seu disc “Heap See”. Robert Cray es va afegir al toc elegant de Johnson amb el tema “That ain’t love” del seu darer àlbum “Twenty”.

Joe Bonamassa es va convertir en un regal de part de Dragone cap al Chino, amb el blues guerrer però acustic “When the sun goes down” del disc “Had to Cry Today”. Regal que va ser ben rebut per part del Chino.

Acte seguit, Dragone va encertar amb el clàssic “Gotta move” del no menys clàssic Lightin’ Hopkins. I un altre clàssic, “Worried Life Blues” es va convertir en un altre deute saldat, ja que el Director s’havia compromés a programar-lo setmanes abans, en aquesta versió que feien els inmensos B.B. King i Eric Clapton des del seu “Riding with the King”.

En aquest moment, la terrible música de Luis Miguel del Amargue anunciava l’arribada del no menys terrible Adhuc Becari. Aquesta vegada, les seves notícies varen marcar un abans i un després en la seva secció. Les aventures de dos simpatics homes, ¿?, un hamster, i un llumí, passaran als “anals” de la història de l’Hotel. I Armagedon, deixarà de ser una peli de Bruce Willis per ser el crit de guerra del complex SPA betulenc.

Sigui per bé o per malament, Adhuc no passa mai sense fer soroll per l’Hotel. El Gavinet de Crisi està estudiant encara des de la setmana passada què fer amb ell. Comenten que és el cas més complicat donat l’escàs nivell cognitiu del Becari. Una de les mesures que es discuteixen és la retirada de la tarja rosa, però això podria significar que no marxés mai de l’Hotel.

Per cloure el programa, Roben Ford amb “Cannonball Shuffle” del seu darrer treball “Keep on Running”  i l’elèctric Craig Erickson des del “Two sides of the Blues” amb “Out of Town”, varen anar baixant la persiana de la porta, que es va encarregar d’abaixar del tot l’esperit de Barbeque Bob amb el clàssic “Motherless Child”.

Fins la setmana que ve.

 

Igor

Sempre als peus del Sr. Director.