SOMOS BUENOS, MUY BUENOS.

Recordo l'època gloriosa d'un dels mestres i filòsofs de l'anomenat "DEPORTE REY", el gran Benito Floro. Un d'aquells típics casos d'entrenador que protagonitza una d'aquelles campanyes glorioses amb un equip petit, acte seguit el fitxa un equip gran i a mitja temporada el foten fora. Aquest seria el resum d'una trajectòria típica, que mirada més d'aprop sería més aviat així: "Benito Floro, tio tristón, deja las clases de Filosofía en un instituto de secundaria de Albacete para hacerse cargo del primer equipo del Albacete Futbol Club que malvive en la categoría de plata y sin saber muy bien cómo, se encuentra en primera división con un par de jugadores cedidos por equipos grandes (Oscar, del Barça, por ejemplo) un utillero gordo y graciosete y un campo de esos que en los resumenes de Estudio Estadio no se ve nada porque da el resol. Pues bien, este tipo se convierte de la noche a la mañana en el nuevo héroe patrio, el espejo de las nuevas generaciones de entrenadores, un maestro con un sistema de juego revolucionario y un padre para sus jugadores. Y todo esto porque sabe conjugar verbos en subjuntivo, enlazar hasta seis palabras seguidas con sentido sin utilizar frases hechas del tipo "el fubol son once contra once" o "el fubol tiene estas cosas";e incluso domina, rizando el rizo, la construcción de oraciones coordinadas y la colocación correcta de verbos en voz pasiva. Todos se preguntan por el gran secreto de este Dan Brown del balompié. El Real Madrid lo ficha, lo presenta de manera espectacular y se postula así como el club que apuesta por el producto patrio para conseguir la conquista del mundo entero. Y el bueno de Benito pierde una liga en favor de los catalanes en Tenerife en el último partido. Ya le llaman, en un alarde de imaginación castiza, Benito Boniato. Pero el bueno de Benito gana una Copa del Rey. El bueno de Benito encara su segunda temporada en la Casa Blanca con mas ambición si cabe. Su alegría contagiosa así lo indica, su sentido del humor, su nervio..., su gran receta del éxito sigue siendo un misterio. El bueno de Benito pierde un partido. Leo Beenhaker es invitado al palco. El bueno de Benito sienta a Michel. El bueno de Benito pierde otro partido. El bueno de Leo se sienta en el banquillo blanco. No tardan en oírse los primeros rumores sobre las técnicas secretas del bueno de Benito, pizarra, táctica y ...morder el limón.

Si amics, aquí volía arribar un servidor. Sempre m'he declarat un grandíssim seguidor dels més grans. I Benito Floro n'és un d'ells. Recordo una d'aquelles nits perdudes en el temps en les que un servidor escoltava a un altre dels seus grans exemples a seguir,  el gran José Mª García, Super García. Conduïnt amb sabiduria un dels seus programes, dies després de la destitució de "el bueno de Benito", García entrevistava un jugador de l'equip blanc que va revelar el gran secret d'en Benito. La psicología.

Es veu que abans dels partits els jugadors es tancaven al vestidor i amb la llum apagada i agafadets de les mans, escoltaven el que el psicòleg contractat a petició de "el bueno de Benito" els hi deia. I resulta que era quelcom semblant a això: "Imaginaos un limón. Un limón abierto. Imaginad que mordeis el limón. Que sorbeis su jugo...". Arribats a aquest punt, el menut Super García, recargolat pel dolor que li ocasionava el riure a la panxa, no podía per més que deturar l'explicació.

Es clar, vull pensar que el riure li venía provocat per la imatge de Fernando Hierro tractant de utilitzar el cervell per imaginar quelcom abstracte, quelcom que no pot tocar ni patejar amb violència, en un vestidor a les fosques, agafant un mascle amb cada mà, i llògicament caient a terra rodó producte de el sobreesforç i la incomprensió de l'objectiu d'aquell acte totalment afeminat.

Jo en canvi, si crec en la metodología de "el bueno de Benito". I no faré imaginar llimones als hostes de l'Hotel, però si que he començat a treballar la part psicològica de Dragone i el Chino. Aquest darrer diumenge ja els vaig fer repetir amb mi al començament del programa i en veu alta i clara la següent frase: "SOMOS BUENOS".

I és que després de set-lists com els dels darrers diumenges no podem dir altre cosa, i dir-ho amb convenciment.
I si no, jutgin vostés mateixes:

 

 

DIUMENGE 30-04-2006

Lazy Days - Eric Lindell (Change in the weather) New!

Old School - Guitar Shorty (Watch your Back)

In the Wee Wee Hours - Professor Longhair (Alligator Records 35x35) New!

Sittin' On Top Of The World - Cafe R&B (Black & White)

Don't Lie To Me - Elvin Bishop (Alligator Records 35x35)

Stoned Again - Popa Chubby (Stealin' the Devil's Guitar)

All Alone - Eric Lindell (Change in the Weather)

Blues Deluxe - Joe Bonamassa (Blues Deluxe)

She Winked Her Eye - Clarence "Gatemouth" Brown (Alligator Records 35x35)

Who Knows - Band of Gypsys

Lollipop Mama - William Clarke (Alligator Records 35x35)

Miss Suga' Fine - Buddy Miles (Blues Berries)

Pay me My Money Down - Bruce Springsteen (We Shall Overcome. The Seeger Sessions) New!

Sweet Home Chicago - Robert Johnson

 

DIUMENGE 07-05-2006

Welcome to the Jungle - Guns n' Roses (Appetite for Destruction)

Letter to my Girlfriend - Chris Duarte Group (Texas Sugar)

Monkey see, Monkey Doo - Coco Montoya (Blind Pig Records 25th anniversary)

I Got Me a Woman - Eric Gales (Crystal Vision)

Poor Tarzan - Little Charlie & The Nightcats (Alligator 35x35)

Share your Love with Me - Susan Tedeschi (Hope & Desire)

Monkey on My Back - Johnny Copeland (Jungle Swing)

Strong Man Holler - Big Bill Morganfield& Taj Mahal  (Roots & News 2002)

Rolling Stone - Muddy Waters

Strange Brew - Ritchie Cotzen (Cream of the Crop)

Monkey Man - The Rolling Stones (Live Licks)

 

DIUMENGE 14-05-2006

Eat the rich - Aerosmith (Get a Grip)

Custard pie - Jimmy Page & The Black Crowes (Live at the Greek)

Who Knows - Walter Trout, Popa Chubby & Jimmi Thackery (Blue Haze)

Keep on Running - Robben Ford (Keep on Running)

Rezagado - Mdq (Viaje)

It Hurts me Too - Eric Clapton (From the Cradle)

Lucy Mae Blues - Buddy Guy (Blues Siger)

Jambalaya (On The Bayou) -  Tom Principato (Guitar Gumbo)

Gangster of Love - Johnny Guitar Watson

Next Time You See Me - Junior Parker (The Collection)

Your Funeral & My Trial - Joe Bonamassa (You & Me)

Walking Blues - Corey Harris (Live at Starr Hill)

After Hours - Jimmy Smith (Root Down)

 

 

Insuperable.

El  Director

 

 

 

 

 

 

PRIMAVERA A L'HOTEL BLUES

La primavera s’ha instalat a l’hotel. Han crescut flors a l’escala d’emergència. El pati del darrera és ple de plantes que s’alcen i exploten deixant anar un bucòl.lic polzim que vola per l’aire i va a parar als pulmons del director que exclama en un inigualable moment primaveral: “A PRENDRE PEL CUL LA PUTA PRIMAVERA I LA MARE QUE LA VA PARIR; IGOR!! REMULLA TOT AIXÒ, ARRENCA TOTES LES MALEÏDES PLANTES (EXCEPTE AQUELLES QUE HI DIU “PLANTES DEL DIRECTOR”) NETEJA CADA CINC MINUTS LA POLS DELS COLLONS I TANCA-HO TOT!!! NO VULL ESTORNUDAR NI UNA SOLA VEGADA MÉS, O JURO QUE T’AGAFARÉ PELS (INTRANSCRIPTIBLE) I ET FARÉ EMPASSAR LA (INTRANSCRIPTIBLE) FINS QUE ET SURTI PEL (INTRANSCRIPTIBLE).!!!!”

Si amics, la primavera ja s’ha instalat a l’Hotel Blues com deia abans, i un servidor torna a escriure en aquest blog després d’una absència totalment justificada. La justificació cal buscarla dins la borsa escrotal del director que no m’ha facilitat gaire la feina el darrer més.

Diu a tothom que pren la medicació, pero jo ho dubto, i en cas de que sigui cert, crec que la dosi s’hauría d’augmentar, però molt.

Es passa la setmana despullat, amb guants de boxa, mirant per la finestra de la seva suitte. De tant en tant em fa cridar, (diu que ell no ho fa, donat que és un esforç que ell no es pot permetre), em demana que em posi al seu costat i em propina un calvot o clatellada ni molt fort ni molt fluix. “Ja t’en pots anar, malparit” conclou i amb un gest mínim, movent el coll de costat, dóna per acabada la meva misió.

També existeix l’altre opció, que és la de convocar a tot l’staff de l’hotel al hall. Ell treu el cap pel forat de l’escala, deixant veure només el seu tronc, nu llògicament, i alçant minimament un dels guants de boxa reflexiona en veu alta: “Per qué collons, a Junior, el vidu de Rocio Durcal, amb lo vell que està li segueixen dient Junior?” Acte seguit desapareix amb un caminar lent i un “fills de puta” que disol la convocatòria.

Així doncs, amics, ja és oficial, LA PRIMAVERA HA ARRIBAT A L’HOTEL BLUES.

Pel que fa a l’estrictament musical, el darrer diumenge vaig sentir que Dragone, tot removent la seva copa de Soberano i tractant d’establir una conversa amb el director al acabar el programa, li deia: “Crec que en els darrers programes, tros de tòtila, em tornat a assolir un molt bon nivell musical, oi?” qüestió que va ser començada a contestar pel director en els següents termes: “Per qué collons, a Junior…” davant el qual, Dragone va llençar el contingut de la seva copa a la llar de foc i amb un “…au, ves a cagar”  va donar per finalitzada la vetllada.

Però crec que Alfons, si més no estava en el cert. Acabo d’obrir el sobre lacrat en el que el director m’ha enviat els set-list dels darrers programes i no està gens malament, crec.

El passat 12 de març l’hotel va escupir a les ones i a la red mundial les següents perles:
“Where the Devil don’t Stay”- Drive-by Truckers (Dirty South)
“Bald” – The Darkness (One way ticket to hell and back)
“The Weight” – The Band & The Staples (An American Musical History)
“Soul of a man” – Susan Tedeschi (Hope and Desire)
“Theme from Shaft” – Isaac Hayes (Shaft Original Soundtrack)
“Texas” – The Electric Flag (A long Time Coming)
“Ai du” – Ali Farka Toure & Ry Cooder (Talking Timbuktu)
“Bold as love” – Popa Chubby (Stealing the Devil’s Guitar)
“River Hip Mama” – Charly Musselwhite (Deluxe Edition)
“If love is Blind” – Tom Principato (Guitar Gumbo)
“Confessin’ the Blues” – B.B. King (King of the Blues)
“Layla” – Dereck Trucks & Eric Gales (Highway 60’s & 70’s)
Whole lotta Love” – Led Zepellin

D’aquest programa cal destacar les dedicatòries al director de Shaft i a Alí Farka Touré, que ens havien deixat aquella setmana, el recordatori del concert que oferiria dies després, concretament el dissabte 18, Charly Musselwhite al festival de Jazz de Tarrassa i la vena hippy de tots dos carcamals amb The Electric Flag i Led Zepellin.

El diumenge 19 de març les parets de l’Hotel varen trontollar al ritme de:

“You shock me all night long” – AC/DC (Back in Black)
“Statesboro Blues” – The Allman Brothers Band (Live at Fillmore)
“Strange Face of Love” – Tito & Tarantula (Tarantism)
“Dance the Night Away” – Popa Chubby
“Fancy Man Blues” – The Rolling Stones (Rarities)
“So much to Say” - Rod Stewart
“Mississippi Boll Weevil” – North Mississippi All Stars (Electric Blues Watermelon)
“If you have to know” – Lonnie Mack & Stevie Ray Vaughan
“Hoodoo Man” – Eric Clapton (24 Nights)
“My Baby” – Memphis Slim
“Why Are People Like That” – Muddy Waters (Woodstock Album)
“My babe” – Little Walter
“Red House” – John Lee Hooker (From Clarksdale To Heaven)

A destacar la tornada del Chino en aquest programa i la seva, com sempre,  magistral interpretació en viu d’un blues propi.

Diumenge 26 de març:

“Please Don’t Talk About Murder While I’m Eating” – Ben Harper (Both Sides of the Gun)
“Remedy” – The Black Crowes (The Southern Harmony And Musical Companion)
“Got Me Where You Want Me” – W.C. Clark (From Austin With Soul)
“Red House” – The Jimi Hendrix Experience (Are you experienced?)
“All Your affection is gone” – Michael Burks (I Smell Smoke)
“Travelling Riverside Blues” – Led Zepellin (BBC Sessions)
“Yer Blues” – Lucky Peterson (The Blues White Album)
“Talkin’ Bout You/ I Got A Woman” – John Scofield (That’s What I Say)
“Tombstone Blues” – Sheryl Crow & Friends (Live from Central Park)
“Fire” – The Jimi Hendrix Experience (Are You Experienced?)
“Shame, shame, shame” – Aerosmith (Honkin’ on Bobo)
“Hush” – Eric Gales (Crystal Vision)
“The Weight” – Aretha Franklin (Greatest Hits)

A destacar la nova modalitat introduïda per Alfons d’escoltar el mateix interpret dues vegades (Jimi Hendrix) sense cap raó en especial, i que? eh?

També destacar la milloria en l’estat de salut de Sheryl Crow, recentment operada d’un cancer de mama i el pas per quiròfan d’Steven Tyler per ser intervingut d’una afecció al coll. Aretha Franklin tancà el programa per celebrar el seu aniversari, i van seixanta-quatre. El Chino es va marcar una altre blues en directe dels que fan escola.

El darrer diumenge 2 d’abril el Chino no hi va ser i els “Chochar Brothers” es varen despenjar amb un dels seus “nomogràfics”, en aquesta ocasió dedicat a Ben Harper i el seu darrer disc “Both Sides Of The Gun”.

Els temes que van sonar varen ser en aquest ordre:

“Both Sides of The Gun”
“Morning Yearing”
“Engraved Invitation”
“Waiting for you”
“Black Rain”
“Picture In A Frame”
“Gather Round The Stone”
“Never Leave Lonely Alone”
“Get it Like You Like It”
“Sweet Nothing Serenade”
“The Way You Found Me”
“Reason To Mourn”
“Serve your Soul”

Aquest repàs al magnífic nou doble àlbum del músic californià hagués estat rodó de no ser per la interrupció  del Tío de América, que no podía escollir un altre moment per tornar a l’hotel, informant sobre el concert que oferiran els Rolling Stones a El Ejido i presentant el nou àlbum de Wig Wam, banda nòrdica que va estar l’any passat a Eurovisión i que subsisteix gràcies al Tio i a un amic que s’ha fet a l’FNAC de l’Illa Diagonal.

Un altre que va interrompre el decurs normal del programa va ser un que ho va fer també en tots els altres, ...be, en tots no, que fa un parell de setmanes estava malalt ¿?.

Es tracta del que actualment alguns hostes de l’hotel defineixen com a la Santísima Trinitat (vella) o l’imbècil de l’Adhuc que fa veus.

Si, amics, ja sigui Adhuc Becari o Eliseu d’Antubi o Apel.les Adzucac, l’idiota de les notícies encara més idiotes continua donant pel sac setmana rera setmana. La raó?

Bona pregunta.

Igor

L’autentica estrella de l’hotel.
 

Iª GALA D'ENTREGA DELS PREMIS ADHUC DE BLUES.

El passat diumenge 5 de març de 2006 passarà a la història. Va ser una nit carregada d’emocions. La catifa vermella, les llums, els flaixos de les càmeres, els artistas, les noies de companyia, l’espantaocells, Igor, el espíritu de Juanito, en Massagran, els batusi, i com no, el dantesc, l’inconmensurable, el mesiànic, el zepel.línic, magnànim, cicatritzant i betúl.lic Gran Director comandant amb ma de ferro la “Iª Gran Gala dels Premis Adhuc de Blues del Gran Hotel Blues SPA Resort & Bussiness Internacional Meeting Center 2006”.

Va ser una nit espectacular, glamorosa, estèticament perfecta, cuadrada en temps i en qualitat. Amb artistes internacionals i nacionals del més alt nivell.

El mestre de cerimònies, el nostre apassionadament estimat Gran Director, a qui des d’ara anomenarè “Gran D.” va obrir la nit, tot saludant a la repleta platea del Fotoprix Theatre visiblement emocionat però demostrant una vegada més la seva inigualable categoría com a artista i com a persona.

 

El primer premi Adhuc de la história que es va entregar, va ser l’Adhuc al millor muntatge, que va tenir l’honor de recollir Keb’ Mo’ just després d’interpretar el tema "Standin’ at the station" del seu album Just Like You.

 

La cerimònia només va tenir un petit contratemos, al entrar via satèl.lit el bo de Dragone, que desesperat al comprobar que no podría arribar a la cerimònia, no va poder contindre les llàgrimes i va cedir el seu espai a un desubicat Adhuc Becari que des de l’illa d’Eivissa (NO VOLEM AUTOPISTA!!!) va tractar de trencar l’harmonía de la nit amb una altre desafortunada intervenció que va fer les del.lícies del seu cada cop més reduït grup de seguidors (actualment format per Peneke i sa …. mare).

 

A continuació podreu veure la llista complerta dels premiats que varen anar desfilant per l’escenari del Fotoprix Theatre Auditórium del Gran Hotel Blues Spa Resort & Bussines Internacional Meeting Centre. Hi veureu la categoría, el premiat, el tema que va interpretar a l’escenari (o que va sonar en diferit en cas de que el premi fos a títol postum.) i l’àlbum al que pertany el tema.

 

 

 

 

 

 

Adhuc al millor Muntatge: Keb’ Mo’- Standing at the Station (Just Like you)
Adhuc al millor Vestuari: Big Bad Voodoo Daddy – You & me & the Bottle makes three tonight (baby) (Big Bad Voodoo Daddy)

Adhuc a la millor fotografía: Roach, de Café R&B – Shake for me (Very Live)

Adhuc als millors efectes sonors: Muddy Waters per Electric Mud – I’m your Hoochie Coochie Man (Electric Mud)
Adhuc al millor guió original: Stevie Ray Vaughan – Pride & Joy (Texas Flood)
Adhuc al millor guió adaptat: Eric Clapton per Sessions for Robert J – If I had Possession Over Judgement Day (Sessions for Robert J)
Adhuc al millor actor revelació: Down Home per Running Out Of Time. – Foolish Mouse (Running Out Of Time)
Adhuc a la millor Banda Sonora: The Ladykillers – Donnie McClurkin – Let’s go back to God (The Ladykillers BSO)
Adhuc al millor director: B.B. King – Guess Who (Live at The Apollo)
Adhuc a la millor actriu de repartiment: Roach de Café R&B – Steppin’ (Black & White)
Adhuc al millor actor de repartiment: Luther Johnson – Lonesome In My Bethroom (They Call Me The Popcorn Man)
Adhuc a la millor actriu principal: Marcia Ball – The right Tool For The Job (Down the Road Live)
Adhuc al millor actor principal: Muddy Waters – Rock me (Live Ebbets Field)
Adhuc a la millor pel.lícula: Boom Boom de John Lee Hooker

 

 

 

 

 

 

Les reaccions no s’han fet esperar, i Durant la setmana la premsa especialitzada n’ha vingut plena, així com la premsa del cor, que comentava l’elegància dels assistents a l’acte, destacant per damunt de tots ells, l’espectacular smoking del Gran D, amb l’esquena oberta fins el coxis i l’escot paraula d’honor que deixava entreveure la seva atlètica i musculada figura.

 

Res més. Des de la catifa vermella de l’auditori Fotoprix Theatre Auditorium de l’Hotel Blues, crónica de Hans Figueres.

 

Ah!! I aquest diumenge…més.

No caeré en la provocación barata...

Por El Tío de América

... Pero en sí en la que se basa en la fina ironía que te caracteriza, sobrino mío. Porque si piensas por un nanosegundo que me voy a creer que un pelagatos como Igor va a tener la suficiente categoría o el nivel de estudios necesario para escribir una diatriba como la que te has marcao lo llevas claro... Y, sobra decirlo, que le saquen a uno del armario (y encima sea mentira cochina) por la mismísima cara fijo que viene hasta en los manuales esos de buenos modales que escribe el impresentable de Alfonso Ussía: "no pongas los codos encima de la mesa, no te tires peos y llámale gay a un miembro de tu familia más cercana"... Pero qué mala persona que eres, sobri!!!!

Y es que corren malos tiempos para la moral. Todos nos pasamos la ética por el forrolosgüevos y sólo nos importa el beneficio propio. Que se lo digan a Aerosmith, que se embuchacaron 2 millones de dólares de bellón por tocar en el bar mitzvah (como la comunión pero en judío, vamos) de la hija de un fabricante de chalecos antibalas proveedor del ejército de los Estados Unidos, llamado David H. Brooks, al que por cierto han denunciado por una partida que salió defectuosa... Y junto a los antaño toxic twins y compañía Joe Walsh, Don Henley, Stevie Nicks, 50 Cent, Kenny G y ese adalid de la integridad: Tom Petty... ¡tócate los huevos con el "auténtico"! Impagable, para acabar con el temita, la foto de Steven Tyler cantándole a la mocosa que vemos en este link.

O si no, sólo hace falta mirar al divino de la muerte Lenny Kravitz, que seguro que ha pillao un pastizal por una campaña que ha hecho para la marca de vodka Absolut, que tiene hasta su propia web, absolutkravitz.com. En su defensa, hay cosas más deshonrosas o peores para la credibilidad de uno, como cuando Bob Dylan salió en un anuncio de bragas (aunque fuesen de Victoria’s Secret).

Pues nada, te dejo hasta que (básicamente y como siempre) me salga de las narices... Pero te pido como favor que me pongas un temita del guapetón artistazo de Lenny, versionando junto a Stevie Wonder a mis adorados Kiss... que os vaya bonito.

El Tio es gay.

Hola amics.

El Director m’ha encarregat que tituli així la present crónica. Jo no estic autoritzat ha desvetllar res més. Només haig d’afegir els set list dels darrers dos programes i comentar molt espontàneament i a títol personal, expresant lliurement els meus pensaments, que la maquinària del programa torna a girar de manera brutal, que amb la tornada al món dels mortals del sempre inconmensurable, tot rutlla i transcorre pels camins de la perfecció i l’espectacularitat.

Com a mostra de la gran obra que setmana a setmana, de manera implacable, el Gaudí del blues va conformant amb la petita col.laboració de gent com Dragone, Chino, el Tio (a quien se rumorea han visto ultimamente de la manita de Paco Clavel), Eliseu d’Antubi (o Adhuc Becari), Montserrat Cuberes (que grande eres), etc..., aquí van els set list:

 

Diumenge 12 de Febrer de 2006

Play the blues - Danko Jones (Born a Lion)

Cradle Rock - Joe Bonamassa (A new day yesterday live)

Bittersweet - Eric Sardinas (Black Pearls)

Roosvelt & Ira Lee - Rob Tognoni (Shakin’ the Devil’s Hand)

The Woman in you - Ben Harper (Burn to Shine)

Stop Messin’ Around - Aerosmith (Honkin’ on Bobo)

Sweet Child O’mine - Guns N’ Roses (Appetite for Destruction)

Long Deep Hard & Wild - Popa Chubby (Stealing the Devil’s Guitar)

She put a Spell on me - Roomful of Blues (Standing Room Only)

I Fell in love - Susan Tedeschi  (Live from Austin TX)

Need your love so Bad - B.B King & Sheryl Crow (80)

Highwayman - Tinsley Ellis (Highwayman)

Back of my hand - The Rolling Stones (A Bigger Bang)

 

 

Diumenge 19 de Febrer de 2006

Ain’t Coming Home (Live & unplugged) - Silvertide (American Excess EP)

Slide Devil Man Slide - Popa Chubby (Stealing the Devil’s Guitar)

Too Tired - Albert Collins (Ice Pickin’)

Bad Habits - Colin James (Bad Habits)

Rock and a Hard Place - The Rolling Stones (Flashpoint)

Somebody have Mercy - The Joanna Connor Band (The Joanna Connor Band)

Nothing compares to you - Kelly Jones 

Why I Can’t Have you - Popa Chubby (Stealing the Devil’s Guitar)

I Don’t Know - Buddy Guy & Junior Wells (Play The Blues)

Little Queen of Spades - Eric Clapton (Sessions for Robert J)

Black Magic Woman/Gipsy Queen - Santana (Abraxas)

 

Si, amics, si. No us fregueu tant els ulls. Si us ho vareu perdre, mai podreu tornar a sentir i escoltar res semblant, i sé que mai us ho perdonareu. Si no voleu martiritzar-vos abans de Setmana Santa, jo que vosaltres no m’ho perdria aquest proper Diumenge, encara que hagueu de suportar durant uns minuts a Eliseu d'Antubi o Adhuc Becari. Puc posar la ma de Dragone en el foc per garantir-vos que no hi hauran qualificatius per exaltar el que  escoltarem el proper diumenge, en podeu estar ben segurs.

Vaig a posar les meves orelles en formol fins Diumenge a les 22h per poguer escoltar perfectament i sense interferències la tersa, sensual, segura, excitant i experta veu del nostre no sempre prou ponderat Grandíssim Director.

 

Igor.

Tio de América nenaza.

Mesazepam y vida nova!

Si amics!!

El Director ha recordat el nom del seu medicament y sembla que tot tornarà a poc a poc a la normalitat.

Si, i heu llegit bé. He escrit "El Director". I es que els darrers dies, el Zepel.línic rondava per les diferents estances de l’hotel amb un aire tristot i abatut. Amb la seva toga de Cèsar, ensenyant les vergonyes a cada moment a Helga, i el seu barret de tirolés. No era ni la hombra de l’home que ens ha guiat a tots per l’obscuritat d’aquest el nostre mon, cap a la claror de la veritat, de la felicitat, el plaer i l’abundància, cap el blues i el seu fill, el rock & roll.

Peró, dimarts passat, 14 de febrer, dia dels enamorats, una de les noies que van anar desfilant per l’habitació del grandíssim, mentre (segons informacions no contrastades), adoptava una postura un pel complicada, va trobar darrera una de les escultures equèstres del inconmensurable,  la caixa amb el medicament que el gran mestre havia extraviat feia unes setmanes. Es coneix que amb el disgust d’Adhuc Becari (sempre en el nostre record) el gran Director va patir un atac de nervis i va tractar de destrosar l’habitació de Dragone (algú ho havia de pagar i llògicament no sería ell mateix). El Dantesc va creure que així ho havia fet i es va quedar tranquil. Hores més tard, un crit esgarrifador va glaçar la sang dels qui erem en aquell moment a l’hotel. L’Incontenible es va personar al hall de l’hotel i ens va dir amb els ulls fora de les órbites que algú havía entrat a la seva cambra i l’havía destrossat. Va cridar que no descansaria fins a trobar el culpable i al cap de cinc segons s’en va anar a dormir. D’ençà d’aquests fets, el comportament de l’Incomparable va ser, si més no, extrany. Magnífic, pero extrany. Començant pel seu autonomenament de Cèsar, el seu perdó al Chino, i l’acceptació de les barates explicacions de Dragone i el seu atac implacable contra Adhuc Becari etc... Hans portava dies vigilant i tenint cura de que el Gegantí no arribes a ferir-se a ell mateix. Hi havía quelcom que no rutllava.

Pero amics, tot a acabat. Tot te una explicació. Millor encara, tot te una solució. Des que el director a tornat a medicar-se, tot torna a rutllar. El més gran, ha reestablert l’ordre, ha tornat a penjar el cartellet de Director a la seva porta, ha fet desapareixer qualsevol referència a la seva etapa com a Cèsar, a tornat a disparar contra Igor cada dia després d’esmorzar, ha tornat a possar Loctite al sofà orejero de eskay verde de Dragone, així com colonia Brummel a l’ampolla de Magno de Dragone, ha tornat a espiar  Helga mentre fa croquetes... en fi, tot a tornat a la normalitat.

Tot i així, haig de dir en defensa del Colós, que tot i estar sota l’influx del seu alter ego "el Cèsar", el nostre estimat director ha estat capaç de fer grandissims programes amb l’ajut sempre més que dubtós de Dragone, Chino, el tio, i la nova adquisició Eliseu d’Antubi.

Com a exemple aquí van els set-lists del passats programes:

Diumenge 29 de Gener de 2006:

Programa especial d’homenatge a Wilson Pickett

Mustang Sally - Los Lobos

Cold Sweat- James Brown

Hard to handle- Otis Redding

Dancing in the street- Martha & the Vandellas

Try a little tenderness- The Commitments

Funky Music Sho Nuff Turns me on- Edwin Starr

In the Midnight hour- Bruce Springsteen & Wilson Pickett

(I’m a) Road Runner- Junior Walker & the All Stars

Hey Jude- Wilson Pickett (with Duane Allman)

634-5789- Wilson Pickett, Eddie Floyd, Johnny Lang

Uptight (evertything’s allright)- Stevie Wonder

Land of 1000 dances- Wilson Pickett

 

 

Diumenge 5 de Febrer de 2006:

Knockers- The Darkness

Lay Down Sally- Eric Clapton

3 Handed Woman- Lucky Peterson

Sweet Sixteen- B.B. King

Stormy Monday/Have you ever loved a woman- Van Morrison

Big Leg Woman- Willie Dixon

Heaven’s Gate- Rory Gallager

C.C. Rider- Lonnie Johnson

Rock me Baby- Etta James

I’m Feeling alright- Big Mama Thornton

Maydell- The Allman Brothers Band

Dangerous Beauty- The Rolling Stones

Midnight Blues- Slim Harpo

 

Amics, Hans m’està passant a net el darrer set-list, corresponent al passat diumenge 12 de Febrer. En quan el tingui, el plasmarè en aquest gloriós blog.

No us perdeu la següent entrega del programa de blues més gran que s’ha fet mai a la ràdio. Allà hi trobareu altre vegada a l’únic, l’incomparable, inconmensurable, incombustible e inimitable ...

¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡DIRECTOR!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

...bé, i a d’altres persones i personatges que ara no venen al cas.

 

Igor.

  

 

Herencia "envenenada"

Querits,

Soc Eliseu D'antubi, cosí de n'Adhuc. He tingut una conversa amb ell fa un ratu i m'ha dit que per motius personals no podrà conduir durant una breu temporada (37 anys i 22 hores, concretament) el timó del macroespai "les noticies de n'adhuc", buque insignia, cap i casal, pal de paller, cua de pansa del programa musical "la talaia de l'hotel" o "el blues en un xip" o algo aixi.

Jo no tinc ni idea de periodisme, ni el verb fàcil, la locució fluida i la claritat de ment del meu cosí, però amb el temps i la pràctica ho agafaré. Treballo d'aprenent de repartidor de menjar xinès a domicili des de fa 7 anys però escolto molt la ràdio i estic molt al dia de la música del moment. El meu ídol és Luis Aguilé i res em faria mes feliç q començar la secció de "les noticies d'antubi" al ritme de la Chatunga.

Els oients a partir de diumenge vinent només notaran el canvi en la veu entre el meu cosí i jo, doncs és voluntat del meu cosí Adhuc que el contingut es mantingui com fins a la data, un contingut que té l'èxit consolidat. Això vol dir que les noticies d'alcanse continuaran ocupant el gruix del macroespai saltejat amb el concurs que seguirà en la línia actual de repartiment de premis de rabiosa actualitat.

Bé, també m'ha dit q vagi alerta amb el director o superintendent o gobernador o dominus i els seus adlateres o abrazafarolas que son personatges de dubtosa moral i relaxades costums i q per contra em recolci en un japonès, un oncle de no se on i un tio q el nom del qual no recordo però q m'ha dit q el reconeixeré per les seves camises.

Rés més, emplaçar-vos pel proper diumenge dia 29 als voltants de les 23:15. Salut i....molta merda amics!

La musica d'Hotel Blues 2006. No solo de bofetadas vive el Hotel.

El Gran Cesar de l’Hotel Blues, vol tornar a la normalitat i m’ha encarregat que recordi a l’audiència, que amés dels incidents del darrer diumenge amb el nostre recordat Adhuc Becari, l’Hotel funciona a tota maquina des de fa ja dues setmanes amb una selecció musical sense comparació. Que las altres emisores d’arreu del món, mirin i plorin:

El diumenge 15 de Gener l’Hotel va obrir les seves portes amb:

“Cucarachas enojadas”- Tito & Tarántula
“Burning hell” - Joe Bonamassa (Blues Deluxe)
“Sweet Home Chicago” - Eric Clapton i Buddy Guy live at Ronnie Scott’s                                                              ( 6/10/1987)
“Lord Protect my Child” - Susan Tedeschi (Hope & Desire)
“Wish I Never Met You” – The Rolling Stones (Rarities)
“Can’t Forget about you”- Studebaker John (Between life & death)
“White Room”- Cream (Royal Albert Hall May 2005)
“Pretty tide up” - Guns N’ Roses (Use your Illusion II)
“Malted Milk”- Johnny Lang (Smokin’)
“Stay With me” – Rod Stewart (MTV Unplugged)
“Tenth Avenue Freeze-out” – Bruce Springsteen & The E Street Band (Born to Run 30th Anniversary Deluxe Edition)
“Goin’ Down Slow” – Alexis Korner (BBC Radio Sessions)

A aquest magnific retorn de l’Hotel s’hi ha d’afegir una entrevista amb Sergio O. Casas, vocalista de la banda Smoking Stones.

 

El polèmic diumenge 22 de Gener es va poguer escoltar a l’Hotel:

“Cucarachas enojadas” – Tito & Tarántula
“West Side Shuffle” – Ronnie Earl & Duke Robillard (The Duke Meets the Earl)
“Babe please come home” – Memphis Slim & Willie Dixon (Paris Mississippi Blues)
“Endless Blues” – Steve Johnson (Blues Toons)
“You’re Humbuggin’ me” – Ñaco Goñi y Los Bluescavidas
“I’m Walking” – The Robert Cray Band (Twenty)
“Southern Country Boy” – Luther “Guitar Jr” Johnson (Country Sugar Papa)
“Let it Rock” – The Rolling Stones (Rarities)
“The Loveless” – The Heavy Trash (The Heavy Trash)
“I Know you Didn’t Want Me” – The Muddy Waters Blues Band with B.B. King (live at Ebbets Field)
“Turtle Blues” – Janis Joplin (Cheap Thrills)
“Ball and Chain” – Big Mama Thorton (Ball and Chain)
“Cradle Rock” – Joe Bonamassa (A New Day Yesterday)

El programa també va incloure una “entrevista sorpresa” amb Andrew Strong, vocalista dels Commitments, i una interpretació en directe del clàssic Every Day I Have The Blues a càrrec del gran Hernan “Chino” Senra.

Es recomana la atenta audició del programa d’aquest proper diumenge 29 de gener, en el que pot passar de tot, i amés hi ha anunciada una sessió especial de tribut en honor del gran WILSON PICKET.

Igor