Comunicat del Comité Disciplinar de Programes de Blues Radiofònics.

El comité disciplinar de programes de blues radiofònics, reunit amb data 24 de Gener de 2006, ha decidit, en relació als incidents ocurreguts en el programa “Hotel Blues” del pasat diumenge 22 de gener de 2006:

Actuar a petició del seu Director pel cas del col.laborador Adhuc Becari, i actuar d’ofici en els casos d’Emili Dragone i Hernan “Chino” Senra.

 

En relació al cas d’Adhuc Becari, i donada la gravetat dels comentaris i actituts expressats en directe pel citat col.laborador, el comité no només accepta la messura disciplinar propasada pel Director de l’Hotel inmediatament després dels greus incidents, (un mes de suspensió de sou i feina), sino que resol sancionar a Adhuc Becari a 37 anys i 22 hores d’inhabilitació per l’exercici de qualsevol activitat relacionada amb l’àmbit radiofònic. També es dectreta una ordre d’allunyament de 215 Km a la rodona de l’Hotel Blues. Adhuc Becari compta amb 12 hores per passar per la seva habitació a l’hotel i retirar els seus efectes personals.

L’aplicació de la mesura serà supervisada pel Director i Coordinador de les Forces d’Ordre i Assalt, Aniquilació en Massa i Cooperació Internacional del Complex Lùdic- Termal i de Vacances Gran Hotel Blues SPA Ressort & Bussiness Internacional Meeting Center, el Sr. Hans.

 

En el cas d’Emili Dragone i Hernan “Chino” Senra, el comité actua d’ofici i dictamina una sanció diferent per cada cas.

 

Cas d’Emili Dragone i Vives: 6 mesos de suspensió de qualsevol activitat radiofònica per comportament irrespectuós i actitut de menyspreu cap a la direcció de l’Hotel. Aixa com també 94 dies de suspensió de qualsevulla activitat amb la profesora personal de contorsionisme, ioga i pràctiques zen,  Ingrid. També haurà de portar cada diumenge mentre duri la sanció, a les 14h l’esmorzar i el diari al Cèsar a la seva cambra amb tutú i  malles roses.

 

 

Cas d’Hernan “Chino” Senra: 1 mes de suspensió de qualsevol activitat radiofònica per intent de mediació i momentànea alineació en favor d’Adhuc Becari. Així com també,  6 mesos de convivència en la mateixa habitació que Igor.

COMUNICAT URGENT.

Reunits en sessió extraordinària, el gavinet de crisi de l’Hotel Blues, amb el seu Director al capdavant, han arribat a les següents conclusions:

- Quedar al marge de qualsevol comentari efectuat en el decurs de qualsevol programa per qualsevol dels col.laboradors del mateix. Cada individu doncs, es farà responsable de les seves paraules i/o accions expresades davant els micros o mitjançant les lineas telefòniques de la santa casa que és Ràdio Ciutat de Badalona.

- El gavinet de crisi accepta la dimissió del Gran Director.

- El ganivet de crisi accepta la proposta del Gran Director sortint, i el nomena “Cèsar de l’Hotel” en càrrec vitalici.

- El nou Cèsar de l’Hotel Blues té plens poders en tots i cadascún dels ambits que envolten i fan referència a l’Hotel Blues i dels que es puguin crear en un futur.

- La paraula i les decisions del Cèsar son sagrades i no admeten discusió ni desobediència.

- El Cèsar acatarà la darrera decisió del comité disciplinar que es farà pública en breu i després  desfarà l’esmentat comité, asumint el Cèsar tota messura disciplinar que s’hagi d’adoptar en un futur.

- El Cèsar redactarà un informe en el qual s’expossin en públic les fitxes dels hostes i col.laboradors de l’Hotel, per tal que tothom tingui accés a la informació i sapiguen qui fa i perqué, certs comentaris i aportacions al programa i es valori així la gradíssima, justa, i exemplar tasca que porta a terme el Cèsar.

- Tots i cadascún dels membres de l’staff tècnic del programa restaran eternament en deute amb el Cèsar per l’oportunitat que els hi brinda diumenge rera diumenge de treballar colze a colze amb el més gran comunicador de la història de la ràdio.

Igor Vorenus.

Betulo, XXV- I- MMVI

88. No buscar relación con letras del abecedario. 88 teclas tiene mi piano.

Missatge de l’excel.lentíssim i molt honorable Director de l’Hotel Blues Spa Resort Ciutat de Vacances.

 

    “Catalans, Españoles, Argentinos, Bielorusos, Andorrans; tots.

En estas fechas tan entrañables, me llena de orgullo y satisfacción dirigirme a todos vosotros para desearos que paséis unas fiestas casi tan felices como las mías. Al que se le ocurra disfrutarlas sólo un ápice más que yo, juro que no verá las del año que viene. Bien, y como no me quiero poner más ñoño, al grano.

Como habréis podido apreciar, desde hace tres semanas, el inútil de Igor no refleja la realidad del Hotel en este exquisito blog. La razón es bien sencilla. Como sabréis, Igor viene arrastrando desde hace un tiempo, una falta de extremidad superior derecha. Dicha falta u ausencia le obliga a esforzarse un poco más en sus quehaceres, y en las últimas semanas, se le ha acumulado el trabajo. Si, lo se, soy demasiado permisivo y protector con él. Sé que treinta millones de bombillas ornamentales con motivos navideños  conformando un retrato mío vestido de Santa Claus, a instalar con una escalera de cuatro escalones, y en solitario, no han de ser excusa para que el tullido se desentienda de otras de sus obligaciones adquiridas. Pero entenderme, estoy envuelto en espíritu navideño y no quiero atosigarle en demasía.

También he de reconocer que estas últimas tres semanas he permanecido muy a la expectativa con los contenidos del programa, y he decidido dar la cara y plasmar mis impresiones. Akoki:

Remontándonos al pasado 27 de noviembre del presente año, he de decir sin rubor alguno, que se trata de uno de los mejores programas, en cuanto a contenidos, resultados, factura ejemplar y sensaciones. Solos en el hall del Hotel el Chino y un servidor. Y la clave para tan ejemplar retransmisión habría que buscarla, desde mi punto de vista, en un factor decisivo: La ausencia en el programa, debido a una polémica pero necesaria sanción disciplinar, de Alfonso Chamizo o Emilio Dragone, más conocido como “el Lewinsky de Alforja” o algo así. Su ausencia, renovó el aire viciado que reinaba en las últimas semanas en el hall del Hotel, endulzó los oídos de los oyentes y contribuyó a aumentar la sensación de aumento de nivel en la selección musical. Sólo hay que echar un vistazo al set-list del programa, vean y juzguen ustedes vosotros mismos:

Rock me Baby – Jimi Hendrix
That’s what the blues is all about - Albert King
Casino in the cottonfield- Vasti Jackson with the King Edward Blues Band
Born under a bad sign- Cream
While my guitar gently weeps- Joe Louis Walker
634-5789- The Blues Brothers Band & Eddie Floyd
Song of the Pipelayer- Corey Harris & Henry Butler
Sliding Delta- Ben Harper
Two Tone car (an autobody experience)- Chuck E. Weiss
Mannish boy- The Rolling Stones
Smokestack lightnin’- Howlin’ Wolf

When you got a good friend- Clarence “Gatemouth” Brown & Chris Thomas King

(La dirección del Hotel lamenta, como no, la presencia no deseada en este magnífico show, de Adhuc Becari, que no atiende ni a razones ni a sanciones)

 

Ahhhh! Que placer sentí aquella noche. Sólo comparable al placer que experimenté al inaugurar mi estatua ecuestre que preside la entrada a los jardines del Hotel.

Pero,  que iluso y cuan desdichado soy. Algún error debí cometer en alguna de mis anteriores vidas, a saber;  marinero (1765 d.c.), monje budista (834 d.c.), salmón de río (221 d.c.), baptista ocasional (70 d.c.),  gorila africano (60 a.c.), orquídea asiática (980 a.c.). Si, creo que debe de ser una penitencia por algún pecado cometido en alguna de estas reencarnaciones, porque si no, no entiendo como puede ser que a la semana siguiente, (4/12/05), la sola presencia de mi tío, el Tío de América, y la vuelta al Hotel del innombrable Dragone, consiguió darle la vuelta a la tortilla de una manera lamentable. Y yo me pregunto,  que mal he hecho? Señor, por qué me has abandonado? Vean el set-list, comparen y saquen conclusiones:

Highway to hell- AC/DC
Oh my God- Forty Deuce
Is it just me?- The Darkness
Worried life blues- Freddy King
Steppin´out- John Mayal Bluesbrakers with Eric Clapton
Gone Crazy- Journey
Crosstown Traffic- Soul live
Dangerous Beauty- The Rolling Stones
Miss You- Jamiroquai
All jacked up- Gretchen Wilson
Cradle Rock- Joe Bonamassa
Slogans- Bob Marley & Eric Clapton
Gimme three steps- Lynyrd Skynyrd

(Menos mal que el director consiguió colar Worried life Blues y Steppin’ Out)

(La dirección del Hotel vuelve a lamentar la presencia del desagradable becario, Adhuc. Inasequible al desaliento)

 Después de tal desaguisado, un servidor se retiró unos días a meditar a otra de sus propiedades en la campiña francesa y llegó a la siguiente conclusión:  lo que le faltaba al programa era un balón de oxígeno, un revulsivo. Y quiso Dios, o Alá o X o Eric Clapton, que el grandísimo Lluís Coloma, virtuoso del Boggie Woogie patrio, llamara a las puertas del hotel, para explicarnos un proyecto maravilloso que traía entre manos. La “II blues & boggie Reunion”. Un evento espectacular que se celebrará el 5 y 6 de Enero en la Nova Jazz Cava de Tarrassa. Y que contará con la participación de pianistas de la talla de Philippe Le Jeune, August Tharrats, Martijn Schock, Julio Lobos y el mismo Lluis Coloma. Si quereis más información sobre el evento, dirigiros a www.lluiscoloma.com .

Y con la ayuda del gran Lluis Coloma, Emili Dragone y un servidor pudieron remontar el vuelo y aprender mucho del boggie woogie y del piano blues en general.

Una vez más, juzguen. Qué maravilla de set-list:

(11/12/05)
Crazy Boggie- Lluís Coloma
D & F blues- Axel Zwingenberger
Hip boogie-woogie- Phillipe Le Jeune
Check the change- August Tharrats
Double up boogie- Martijn Shock
Bass goin’ crazy- Franck Muschalle
Hurricane’s boogie- Lluís Coloma
Tipitina- Professor Longhair
Down home livin’- Henry Butler & Corey Harris

Take it easy baby- Pinetop Perkins

New York City Blues- Dr. John
(Sittin’ on) the dock of the bay (take 1)- Otis Redding
 

(La dirección del Hotel lamenta especialmente en esta ocasión, la presencia física de Adhuc Becari, que es tan estúpido, que no se le ocurre otra cosa que bajar al hall del Hotel, sin previo aviso, y cuando hay un invitado de la categoría del gran Lluís Coloma).

 

Dicho todo esto. Emplazo a la audiencia a escuchar el especial navideño de este domingo en Hotel Blues. No regalaremos nada, ni mucho menos pero escucharemos canciones navideñas a ritmo de blues. No será la primera vez ni la última, pero a mi me gusta y se acabó.

Ala. No tengo más tiempo que perder. Le diré a Hans que me lleve bajo palio a observar la espectacular iluminación del hotel. Espero por el bien de Igor, y el de su único brazo operativo, que esta sea la última vez que un servidor tenga que utilizar sus preciosos dedos para teclear absolutamente nada más.

 

Felicitadme la navidad y deseadme un prospero año 2006.

 

El Gran Director.

 
 

 

NOTICIA BOMBA. TROBAT CD A RECEPCIÓ.

Aquest mateix matí, ha aparegut a la recepció de l’Hotel, un sobre, amb remitent anònim, a nom d’Emili Dragone, que llògcament ha obert el Sr. Director, "lo que hay en el Hotel es mio", i que contenía un CD que Dragone anava buscant des de fa temps. El molt honorable ha somrigut i ha dit, "si el vol, que vingui a buscar-lo".

Es prega a l’interessat que passi per la recepció a retirar el paquet o el director el llençarà a la brossa on hi diu "Brossa de Dragone".

Igor.

Armagedon. Cerillas. Golpes de efecto. Amenazas. Esto se viene abajo.

L’estimat i molt honorable Sr. Director m’ha encarregat que aquesta setmana sigui especialment explícit amb les explicacions de les seves inquietuts i pensaments vers els hostes de l’Hotel. L’altíssim està cansat d’aquest ambient de mofa i befa que regna a l’espai lúdic-termal i de vacances, ja que creu que, lluny d’aconseguir els objectius dels insurrectes, que no és altre que el d’assolir el control del negoci, ara que tot son guanys, beneficis, lucre, èxit internacional i reconeixement a nivell mundial; l’actitut d’aquests està fent perdre prestigi al negoci que el molt honorable ha aixecat amb l’esforç de les seves mans, el seu cervell privilegiat, la seva magnanimitat i el seu esperit conciliador i emprenedor. Perdonin, però les llàgrimes m’han fet caure l’ull de vidre.

Bé, ja l’he trobat. Segueixo.

La primera mesura sap que pot portar conseqüències, que pot ser titllada d’impopular, però segons les seves paraules, “me la sua”. És una mesura de xoc, contundent, dura i exemplar. Emili Dragone, darrerament conegut per l’Hotel com “el Gran Lebowsky de Laforja” ha estat separat de la disciplina del cos tècnic durant una setmana. Suspensión de empleo y sueldo durante siete dias siete.

Les accions respecte el comportament lamentable del Tio de América en aquest blog, estan siguent estudiades pel gavinet de crisi, el portanveu del qual ha declarat estar fins a l’alçada de la borsa escrotal de tanta reunió, al temps que ha pregat al Director que agafi el brau per les banyes i dongui un cop a la taula definitiu. Per tant s’ha d’entendre la sanció imposada a Emili Dragone com la primera d’una sèrie d’accions dures i contundents del nostre estimat Sr. Director, “el espinito”.

 

En quant al programa del darrer diumenge, haig de dir que va ser una nova demostració de la sapiència del trident format pel Chino, el polèmic Dragone i El Gran Director.

Amb un inici potent i plé de swing Chris Cain va fer tremolar els fonaments de l’Hotel Blues  amb un deliciós “Hey Sweet Baby” extret del recopilatori del 25è aniversari del segell Blind Pig Records. Melvin Taylor, acompanyat a l’harmònica pel peculiar Sugar Blue, va continuar mantenint alt el volum amb “It’s later than you think” del seu disc “Bang that Bell”. El tercer va entrar per tota l’esquadra amb l’energía típica de Little Ed & The Blues Imperials i el seu “My mind is Gone” extret del seu album “Heads Up”, que va provocar en el cos d’Emili Dragone una reacció extranya, manifestada en una espècie de ball tribal, que sembla que va  ser la gota que va fer bessar el got de l’infinita paciència del Director i va acabar de sentenciar a l’insurrecte.

Per si no estava clara la dramàtica situació del citat hoste de l’Hotel, aquest va asumir el risc de recomenar l’escolta d’un tema del grandíssim  harmonicista francés J.J. Milteau. Tot hagués estat més fàcil, de no haber estat perque el tema en questió va deixar fred a la resta de l’equip ja que es tractava d’un tema amb poc blues i amb molt de Stevie Wonder vingut a menys, rematat per una senyora que cantava com si fos a la banyera fregant-se amb plaer les seves parts més amagades.

El bluesmen venerat pel Director, Luther Johnson, va hipnotitzar a tots els allà presents amb el ritme misterios del seu “Ace’s Blues”, de l’àlbum “On The Road Again”.

Dragone va complir la seva promesa de la setmana anterior i va aportar el toc rock/soul amb que Popa Chubby versiona al gran Otis Redding, amb el clàssic “(Sittin’ on) The Dock of the Bay” extret del seu disc en viu “Live at FIP”.

Jimmy Johnson va obrir el capítol de l’elegància feta blues amb “I’ve got the same old Blues”, del seu disc “Heap See”. Robert Cray es va afegir al toc elegant de Johnson amb el tema “That ain’t love” del seu darer àlbum “Twenty”.

Joe Bonamassa es va convertir en un regal de part de Dragone cap al Chino, amb el blues guerrer però acustic “When the sun goes down” del disc “Had to Cry Today”. Regal que va ser ben rebut per part del Chino.

Acte seguit, Dragone va encertar amb el clàssic “Gotta move” del no menys clàssic Lightin’ Hopkins. I un altre clàssic, “Worried Life Blues” es va convertir en un altre deute saldat, ja que el Director s’havia compromés a programar-lo setmanes abans, en aquesta versió que feien els inmensos B.B. King i Eric Clapton des del seu “Riding with the King”.

En aquest moment, la terrible música de Luis Miguel del Amargue anunciava l’arribada del no menys terrible Adhuc Becari. Aquesta vegada, les seves notícies varen marcar un abans i un després en la seva secció. Les aventures de dos simpatics homes, ¿?, un hamster, i un llumí, passaran als “anals” de la història de l’Hotel. I Armagedon, deixarà de ser una peli de Bruce Willis per ser el crit de guerra del complex SPA betulenc.

Sigui per bé o per malament, Adhuc no passa mai sense fer soroll per l’Hotel. El Gavinet de Crisi està estudiant encara des de la setmana passada què fer amb ell. Comenten que és el cas més complicat donat l’escàs nivell cognitiu del Becari. Una de les mesures que es discuteixen és la retirada de la tarja rosa, però això podria significar que no marxés mai de l’Hotel.

Per cloure el programa, Roben Ford amb “Cannonball Shuffle” del seu darrer treball “Keep on Running”  i l’elèctric Craig Erickson des del “Two sides of the Blues” amb “Out of Town”, varen anar baixant la persiana de la porta, que es va encarregar d’abaixar del tot l’esperit de Barbeque Bob amb el clàssic “Motherless Child”.

Fins la setmana que ve.

 

Igor

Sempre als peus del Sr. Director.

Las cosas de internet y otras mandangas

Por El Tío de América

Ya veo, sobrino mío, que mi paradero te importa tres pepinos. Donde antes había una sincera preocupación por mi salud física y mental, ahora sólo queda la más despreciable de las indiferencias. Ya ni escribes en este blog, sino que delegas tan (por lo visto) indigna tarea en ese mastuerzo de Igor. Tú, que abrazabas entusiasmado tanto al que escribe estas líneas - sangre de tu sangre, no lo olvidemos - como a las nuevas tecnologías, ahora utilizas a tu triste sicario como lamentable hombre de paja con el que escudarte ante la ira tanto de tu equipo de colaboradores, que semana tras semana te da la espalda, como de la distinguida audiencia de tu programa. Aunque, todo sea dicho, por otra parte te tengo que felicitar: tu selección musical en los últimos tiempos me está entusiasmando; sigue en esa línea, chaval.

Hablando de tecnologías y demás menudencias, de todos son conocidos los peligros que acechan en el dichoso internet: los virus y los troyanos, el spam y el porno infantil... Un caso flagrante y totalmente demostrativo de esto que comento es el de los "fakes", esas fotos que circulan por ahí en las que se ve a Tom Cruise subido a una caja para no parecer bajito al lado de otro actor, o a Britney Spears en pelota picada, a cuatro patas y mirando al Tibidabo, entre otros ejemplos... Porque, ¡claro! todo el mundo sabe que esas dos personas en concreto NI MUERTAS serían pilladas en semejantes marrones… El último caso lo tienes bajo el titular de este artículo, en esta foto que he descubierto mirando por la red. En ella aparecéis tú y el ínclito Dragone en compañía de August Tharrats y Txell Sust. Y esto último, sobri, no te lo crees ni tú. Que una gachí como la Sust, de belleza y capacidad vocal singulares y contrastadísimas, comparta el oxígeno de un espacio cerrado con un sujeto como tú es increíble, por no decir imposible. Esa foto no puede ser más que un burdo montaje.

Las cosas de Internet. Si no, que se lo digan a Justin Hawkins, ya lo sabes: el cantante y compositor de los excelsos The Darkness, que tuvo que pagar 500 euros por su propio disco cuando le dijeron que algún canalla estaba vendiendo por Ebay una copia de avance de su nuevo álbum “One Way Ticket To Hell… And Back”, que sale el lunes 28. O sea, que para evitar que las canciones se filtrasen antes de salir a la venta, el tío Hawkins tuvo que aflojar la pasta y así recuperó el CD. Afortunadamente, antes de enviárselo a portes debidos por Seur (el pago era por adelantado) pude hacer una copia y ese es el paquete que precisamente te he dejado en la recepción del hotel… Ponme “One Way Ticket”, sobrino… ¡Pedazo de tema!... Que os vaya bonito…

Crisis abierta. Suenan varios nombres. La poltrona del director se tambalea.

Després de la moguda nit de diumenge del passat 6 de novembre, la nit del 13 de novembre es presentava difícil. El Hall de l’hotel començava la nit amb Montse Cuberes als controls tècnics, Emili Dragone i l’estimat Director.
Les conseqüències del programa anterior es deixaven notar ja des de l’inici. Dragone començava demanant disculpes, el Chino no hi era, sancionat amb un programa de suspensió per la LPBR (Lliga de Programes de Blues Radiofònics), i al Director se li notava el to de veu seriós d’aquell qui se sap en la picota, en la corda fluixa. Aquell to de veu típic de l’entrenador que la setmana anterior ha estat confirmat en el seu càrrec.
Els problemes a l’Hotel són evidents. I com la llei de Murphy adverteix, quan una cosa pot anar malament, anirà pitjor.
Amb un inici voluntariós per part del mitjapunta ofensiu Dragone, que ens va oferir un tall del darrer disc de Tommy Castro “Soul Shaker”, “Let’s give a love a try”, que va enllaçar amb l’estrena a l’Hotel del també darrer àlbum de Robert Cray “Twenty”, amb el tall “I’m walking”, es va passar a una convinació “teva-meva, teva-meva” de llibre amb el Director, que va deixar palesa la seva indiscutible calitat acompanyant amb suavitat la escabrosa noticia sobre les investigacions que encara es duen a terme sobre la mort de Brian Jones. Unes inquietants informacions que varen ser il.lustrades amb el clàssic “Simpathy for the Devil” del Stones. Aquest tirar de clàssic va arrencar els primers xiulets a la grada, que va mostrar obertament el seu desacord amb la broma musical de baixa qualitat que va volguer escenificar un Director presionat per un ambient tens, quan va il.lustrar la notícia del desacord de Rod Stewart vers el consum de cocaína entre els joves amb la escolta del clàssic “First cut is the deepest” (el primer tall (de la coca) és el més profund).
Arribats a aquest punt, sembla que l’orgull dels altre hora considerats “galàctics del blues”, es va resentir i van jugar fort amb “Green Onions”, himne hipnótic dels veterans Broker T. & The MG’s,  que tornava a ficar als betulencs al match.
En aquest punt, i portats pel calor d’un públic que veia una petita espurna de llum al final del camí, la “parella letal” va donar mostres de vida i va donar els millors minuts de la nit amb la posada en escena del nou llençament del veterà Buddy Guy “Bring ‘em in”, amb el tema “The price you gotta pay” (duet amb Keith Richards), que semblava que eixamplava el terreny de joc i que servía en safata l’audició del “Phonecall from Leavenworth” dels Café R&B, extret del seu àlbum en directe “Very live”.
Però en la represa del joc, l’esquema es va tornar a desdibuixar amb un instrumental de Van Wilks “Happy hour at asylum” del seu darrer treball “Running from ghosts” que el públic va rebre amb fredor. Fredor que es va tornar en tensió quan el director va recordar el pas d’Eric Sardinas per la sala Razzmatazz el passat 8 de novembre acompanyant Steve Vai. El director va apostar a la desesperada pel primer treball del, sempre polèmic dins de l’hotel, Sardinas, “Tret me Right”, amb el tema del mateix títol. La tensió es va tornar tant insuportable que després de cel.lebrar l’aniversari de la pelroja Bonnie Raitt, escoltant “She’s fine” acompanyada pel saxofonista A.C. Reed, el sempre racional i tranquil Emili Dragone va fugir de l’Hotel sense fer més declaracions. L’entorn de l’Hotel és dur de pair, i ja se senten veus que parlen de les males relacions del citat locutor amb el seu Director, les vaques sagrades, etc…
Ni tan sols es va dignar a escoltar a Stevie Wonder amb el seu nou treball “A time to Love” i el tema “Please don’t hurt my baby”.
Un director desencaixat va haver d’afrontar la recta final del programa en inferioritat numèrica. Tot i aixó, encara va ser a temps de tornar a recordar que aquest dissabte 19 a les 23h, al Harlem Jazz Club de Barcelona, la banda del sancionat Chino, Down Home, presentará el seu CD “Running out of time”. El director, amb les forces justes i alié al que li esperava encara, va recomenar l’escolta del tema de Down Home “You don’t have to go” versionant Jimmy Reed.
I es que el director no recordava que encara havia d’afrontar el pitjor. El pas per l’Hotel del representant del planter, Adhuc Becari. Aquell que sembla que juga sempre un altre partit, que la història no va amb ell, i que és un  dels màxims responsables del deteriorament progressiu de la imatge del Director i de la seva pèrdua progressiva d’autoritat dins del Hall de l’Hotel. Una vegada més, va fer gala de la seva manca de solidaritat, només comparable a la seva manca de massa encefàlica i qualitat per escapolir-se de la pressió mediàtica.
El Director ja només va esperar que arribés el final del match, sense ànsia, sense rauxa i entregat a les escases oportunitats que li van oferir el grandissim Slim Harpo amb el seu elegant “Folsom Prision Blues”, que va arribar massa tard, i l’estocada final que va suposar el patètic recurs fàcil del clàssic “Stairway to Heaven” de Led Zeppelín amb motiu de la concessió del Premi Polar de la Reial Academia Sueca (o suècia) de la Música.
Amb aquesta apoteosi hippy que potser tractava de recordar els anys (molt llunyans ja) de llarga melena del Director, aquest es va acomiadar potser pensant on es menjarà els torrons aquest nadal.
El Gavinet de Crisi darrerament no surt de la sala de juntes.
Veurem què passa el diumenge. El Director camina per la fulla de la navalla.
 
Igor.
 

“Pasión de Gavilanes es como el sida, no hace falta tenerlo para saber que es una mierda.”

Aquesta frase, pronunciada pel Chino al hall de l’hotel, pot definir l’esperit del programa del darrer diumenge 6 de novembre. Un programa, al final del qual, Dragone demanava disculpes a l’audiència enmig d’una orgía d’acudits fàcils, exabruptes, sortides de to, pixades fora de test i blues, bon blues i pinzellades de bon rock.

El programa va començar be. Amb el rock n’ roll de la jove banda de Philadelphia Silvertide, que des d’el seu únic àlbum fins al moment, “Show & Tell”, ens varen oferir un “quasi-himne” de l’Hotel Blues, “Ain’t Coming Home”. Acte seguit i tot il.lustrant la notícia segons la qual, la cadena de cafeteries Starbucks i el Rolling Stones han arribat a un acord per tal de publicar un disc de “rarities” de ses satàniques majestats, que obviament només es podrà adquirir a Starbucks, i de la notícia segons la qual, Keith Richards i els seus fills comparteixen marihuana, “Rough Justice”, tema que obre el celebrat “A bigger bang”, va arrassar el hall de l’hotel sense contemplacions.

L’estimat Robert Randolph i la Family Band, varen fer de pont des del rock cap al blues amb “The March”, del seu disc en directe “Live at the Wetlands”.

Arribats a aquest punt, els hostes reunits al hall de l’hotel, Dragone, Chino i el Director, varen entrar ja a les aigües pantanoses del blues que tant els hi agraden. El pot de les essències es va obrir amb la que potser va ser la darrera grabació del gran Clarence “Gatemouth” Brown. El vell bluesmen texà, que ens va deixar el darrer estiu, va grabar amb el combo “Los Super Seven”, el tema “See that my grave is kept clean”, dins l’àlbum “Hear it on the X”.

Després i per reflexionar sobre la notícia de la retirada dels escenaris europeus del rei, de B.B. King, va sonar “Tired of your jive”, inclosa en el darrer CD de King, “80”, i interpretat amb l’entranyable i pintoresc Billy Gibbons dels ZZ Top.

Arribats a aquest punt, el Director va llençar la brújula per la finestra i la cosa va començar a embogir. Es va recomenar el concert de Crossfire, banda de tribut a Stevie Ray Vaughan, inclós dins les jornades de “Blues & Boggie l’Hospitalet” organitzades per la Societat de Blues de Barcelona. Segons la programació de les jornades, i així ho va transmetre el Director, l’esmentat concert s’oferiría el proper dijous 18 d’octubre. Dragone va callar, i aixó no és normal. Alguna cosa passava. I la raó d’aquest silenci era que l’amic Chamisu va caure en l’error en el que l’estimada SBB havia comés.

El proper dia 18 no podia ser d’octubre, ja que som al Novembre. I si volien fer referència al passat, el 18 d’octubre va ser dimarts i no dijous.¿? Llavors, quan collons actua Crossfire? Dijous 17 de novembre? Divendres 18? Dimarts 17 d’octubre? Qui va matar Kennedy? Quants euros son 400 dragmas? La resposta, amics meus, és bufant en el vent.

Per tractar de aclarar conceptes, res millor que escoltar a l’autèntic Stevie Ray Vaughan, des del seu “Live in Tokio” amb el hit “Cold Shot”.

Com he dit abans, ja res va ser igual durant la resta de la nit. El Director no podía evitar riure per tot, (la medicació, segur), Dragone reclamava la tornada dels Soprano a la TV, i el Chino filosofava amb les relacions entre Pasión de Gavilanes i la Sida i la seva visió dels “suecios”. Quelcom realment incontrolable. Una bola de neu que es va anar fent gran i gran i gran …

Com a mínim, i dins el frenopàtic en que s’havia convertit el hall de l’hotel, es va continuar escoltant bon blues.

Down Home i el seu tema “Drivin’ my blues Away”, ens van recordar que el proper 19 de Novembre, estaràn presentant el seu disc “Running out of time” al Harlem Jazz Club de Barcelona a les 23h.

¡¡¡¡¡¡NO HI PODEU FALTAR!!!!!!!.

J.B. Lenoir va aportar el toc clàssic al programa amb “Alabama Blues” del disc del mateix títol i Cream varen dir la seva amb “Rollin’ & Tumblin’”, extret del nou àlbum “Royal Albert Hall ‘05”.

I per si la cosa no anava prou malament, en aquell moment va reapareixer la veu d’Adhuc Becari, amb una nova mostra de la seva mancança cognitiva, la seva trista aportació a l’ofici de periodista, la seva manca de sensibilitat vers als oients, la seva incompetència i potser, el més greu, la seva postura, de com si amb ell no hi vagin les coses. No li importa el més mínim que hi hagi reunions maratonianes per tal de decidir que es fa amb ell, ni que els hostes de l’hotel l’insultin, ni que reparteixi premis fraudulents, ni res. Res de res. Com si d’una fotografia de l’interior del seu crani es tractes. Res. Adhuc arriba, diu i desapareix. Res.

Corey Harris amb “5-0 blues” del seu disc doble en directe “Live at Starr Hill” va servir de pomada a la trompada moral que Adhuc significa diumenge rera diumenge.

I per finalitzar, “River Deep, Mountain High” d’Ike i Tina Turner va servir per celebrar l’aniversari d’Ike Turner, i “Crosstown Traffic” interpretada per Living Colour va fer de pastís per celebrar l’aniversari de Corey Glover, membre de la banda.

Per cert, el pastís que es va repartir a l’hotel, es rumoreja que tenía com a ingredient principal, l’herba que comparteix Keith Richards amb els seus fills.

Fins el proper diumenge.

Igor.